P27: Ressenya lectura tècnica: Gramàtica de la fantasia: introducció a l'art d'inventar històries

Rodari, Gianni. (1974). Gramàtica de la fantasia: l'art d'inventar històries.

Gianni Rodari va ser un escriptor, pedagog i periodista italià que va publicar en 1974 l’obra Gramàtica de la fantasia: l’art d’inventar històries. L’obra té una gran importància en la literatura infantil i juvenil i en l’educació literària, ja que aporta diferents recursos, diferents tècniques dirigides a professors, i fins i tot, a d’altres persones que no estan immerses en l’àmbit educatiu com són els pares. Mitjançant aquestes tècniques, Rodari vol potenciar la imaginació i la creativitat que poc es fomenta en l’actualitat a les classes.

Actualment, el nostre sistema educatiu es centra en l’adquisició de diferents conceptes, i el seguiment d’unes pautes concretes. En aquestes, els xiquets i xiquetes han de seguir exactament el que es demana, i són molt poques les vegades que desenvolupen la seua creativitat. És per això que Rodari vol mostrar que a partir de diferents jocs, els xiquets i xiquetes poden crear històries, poden incentivar la seua imaginació i per tant, plasmar-la al paper.

Pel que fa als aspectes que apareixen a la seua obra, destacar que Rodari anomena a Reggio Emilia, una ciutat a la que tenia molta estima i que, en ella es posen en pràctica aquestes tècniques. Plasma en el seu llibre el concepte del binomi fantàstic. Aquesta tècnica la presenta com la combinació de dues paraules que són totalment diferents, però que a través de la imaginació es poden relacionar. El llibre consta de 45 capítols i cada un d’ells tracta una tècnica diferent. 

Respecte a les tècniques que presenta al llibre, m’agradaria destacar que Rodari comenta que es dedica a observar l’entorn, ja que a partir de situacions quotidianes es poden inventar històries. Així, a partir d’una paraula, es pot crear una llista de paraules amb rima. Amb el binomi fantàstic, combinació de paraules diferents, es pot crear una història. Aquesta tècnica és molt interessant perquè a partir de paraules que escolten o que els venen a la ment, encara que siguen contraries, poden inventar una història.

A més, comenta la falta en l’escola al tractar paraules que consideren incorrectes, per exemple la paraula “caca” la consideren inusual, i és per això que els fa riure, ja que creuen que són impossibles d’utilitzar en la vida diària, en situacions quotidianes. 

Pel que fa a les errades, comenta que a partir d’aquestes es pot crear una nova història. Per exemple, en lloc d’escriure la paraula “Itàlia”, el xiquet escriu “Itàglia” i amb aquesta pot crear una història nova, creativa. És per això que a les escoles es poden tractar aquestes errades com possibilitats, per tal de desenvolupar la seua imaginació i plasmar-la al paper en forma d’una història diferent, creativa.

Una altra tècnica és la unió d’un subjecte qualsevol a diferents predicats. Aquesta unió es pot realitzar amb preposicions o d’altres elements connectors. Per exemple amb el mateix subjecte “El gat i el gos” i la unió de preposicions es formen oracions com “El gat i el gos de la meua veïna vénen a la meua casa tots els dies”. 

Moltes de les errades en les endevinalles es donen perquè els xiquets es centren en la part principal. Per això, Rodari considera que per tal d’aconseguir la solució correcta s’han d’adonar dels punts específics. 

També, fa referència a la modificació de faules, a partir de les quals es poden continuar les històries, copiar l’estructura, canviar els noms dels personatges per d’altres que siguen per a ells més familiars. Així, com es realitza una combinació de diferents faules, dóna com a resultat una altra. Aquesta tècnica la treballaria a l’aula amb la lectura de diferents faules, i d’aquesta manera, els xiquets i xiquetes poden seguir les seues històries, modificar-les, o inclòs combinar-les per tal de donar com a resultat una altra. 

A més, al igual que les faules, els contes clàssics també es poden modificar. D’aquesta manera, es poden incloure nous objectes a la trama com un “tramvia” o personatges que canvien el rumb de la història. Així, els contes es poden allargar tot el que ells vulguen ja que cap conte o història té un final. I a més, hi ha lectures que han modificat la història real del conte, introduint nous personatges o canviant els rols dels mateixos com T’he agafat, Caputxeta!.

Respecte a la lectura de còmics o l’utilització de titelles, aquests són molt importants per contar històries amb ús de la imaginació i creativitat. Per tant, poden posar en pràctica, amb l’ús d’objectes, els seus contes. Improvisar la història i entretenir al seus companys.

Per últim, en el que respecta a les tècniques, m’agradaria destacar que Rodari considera que els xiquets, en moltes ocasions, únicament volen l’atenció dels seus pares, la seua companyia i si no és així, es poden sentir a soles. Així, són moltes les vegades que un xiquet li demana als seus pares que li conte una història, la qual ja saben de memòria, però el simple contacte amb els progenitors els fa sentir volguts. Aquesta lectura, els dóna la possibilitat de no centrar-se únicament en el que pot passar al llibre, sinó que es fixen en la forma en què la transmet la seua mare o el seu pare.

Finalment, pel que respecta a la meua opinió, crec que la lectura d’aquest llibre és molt interessant. Com a futura professora, la presentació de totes aquestes tècniques, em servirà per tal què els meus alumnes puguen partir de paraules o situacions que viuen en el dia a dia, en les seues activitats quotidianes. Així, a partir d’aquestes poden crear històries, canviar d’altres, combinar-les o utilitzar objectes per a la seua pràctica, com els titelles. Per tant, questes tècniques em poden servir de guia, o bé posar-les en pràctica en l’aula i d’aquesta manera, poder utilitzar-les per tal de potenciar la seua imaginació i creativitat.