LITERATURA (I FET LITERARI)

Etimològicament trobem que la paraula ‘Literatura’ prové del la paraula llatina littera que significa ‘lletra’ o ‘l’escrit’. Donat que l’objectiu de la literatura és crear bellesa aquesta etimologia obriria pas a una definició que donaria lloc a deixar fora la literatura de transmissió oral. Així, i per a començar a parlar de ‘Literatura’, podem utilitzar com a primer acostament per a tractar de definir aquest terme les paraules d’Aristòtil, qui parlava de literatura com “l’art de la paraula”.

D’altra banda, trobem que encara que hi ha textos, tant orals com escrits, que són jutjats com ‘literatura’, n’hi ha d’uns altres que depenen d’uns factors canviants al llarg de la historia. Açò està motivat en el fet de que aquesta categoria és molt inestable, no té una definició precisa, ja que els criteris que s’utilitzen per determinar si un text és o no literatura canvien amb la cultura o el moment històric.

La idea actual que tenim sobre aquest terme sorgix al segle XIX, i es a partir d’aquesta quan comencem a englobar tots els textos poètics, narratius i dramàtics d’una nació o del món.


El crític Abrams Meyer Howard, en la seua obra “Orientación de las teorías críticas” publicat en 1962, va formular una tipologia de les principals definicions de literatura basant-se en els quatre elements que intervenen en qualsevol procés literari: autor, lector, obra i univers. Amb açò afirmà l’existència de quatre concepcions fonamentals:

- La mimètica. És la més antiga i diu que l’art o la poesia és una imitació que depenent de l’època i la corrent estètica pot ser d’accions humanes, de la naturalesa o de la realitat.

- La pragmàtica. Per a aquesta idea és fonamental la relació obra-lector ja que es suposa que l’obra és una ferramenta per a produir un efecte didàctic, moral o de plaer en el lector.

- L’expressiva. En aquesta la subjectivitat i les necessitats emotives de l’autor són a la vegada la causa i la finalitat de l’art. Ara resulta més interessant la imaginació i l’espontaneïtat.

- L’objectiva. Aquest plantejament concep la literatura como llenguatge amb valor propi on tot allò que li envolta, siga la recepció per part del lector o la intenció de l’autor, és trivial.

Amb allò dit anteriorment és evident que no hi ha una sola manera d’entendre la literatura, sinó que és un concepte dinàmic i flexible amb tendència a adaptar-se a les circumstancies i necessitats de l’època i de la lectura. Així mateix podem trobar que s’han establert unes característiques comuns a tot el llenguatge literari com que el missatge és únic i per la seua forma no pot ser expressat d’una altra manera o que el seu significat mai és clar degut a la seua ambigüitat.


Per finalitzar, cal destacar que podem estudiar la literatura com un fet social perquè és un producte que es consumix.

Hem de tindre en compte que segons Juan Ignacio Ferreras es important considerar tres conceptes fonamentals: la gènesis, és a dir, el reflex dels coneixements de l’autor; l’estructura interna, que ens portarà a entendre allò que l’autor vol dir; i per últim, la funció social, que envolta aquells elements que provoquen que l’obra o el text literari funcione adequadament en una societat. Tot açò té com a finalitat aclarir que el fet literari és “un procés de creació (gènesis) i bellesa (estructura interna), és un fenomen que està en la societat (funció social de l’obra)” (Gabriel Burueba, 2016).

INTERTEXT LECTOR

L’intertext lector es un component de la competència literària i ,des de l’espai que ocupa en ella, regula les activitats d’identificació, d’associació i de connexió en el procés de recepció; s’ocupa d’activar i seleccionar els sabers concrets que regulen les reaccions receptives davant estímuls textuals. (Mendoza, 2001)

La funció de l’intertext lector és activar els coneixements previs del lector en el procés de lectura, per aquest motiu resulta fonamental: és determinant per a una bona interpretació dels textos, ja que el millor text del món pot resultar de difícil comprensibilitat per la incapacitat del lector per a identificar els continguts del mateix.

Hem de tindre en compte que el text també té un intextext, l’intertext de l’obra, que ha sorgit a partir d’unes idees o coneixements previs del autor. Per tant, l’intertext és el resultat de la interacció de les aportacions del text amb els sabers i estratègies del lector, i quan el lector els capaç d’identificar les claus principals disposades per l’autor al text és aleshores quan té un accés complet a l’obra.


«Tot text és un intertext, altres textos estan presents en ell, en nivells variables, sota formes més o menys recognoscibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura contemporània o de l’entorn, tot text és un teixit nou de cites. Passen al text, redistribuïts en ells trossos de codis, de fórmules, de models rítmics, fragments de usos socials, etc. Perquè sempre hi ha llenguatge abans del text i al voltant d’ell. L’ intertextualitat, condició de tot text, siga el que siga, no es reduïx evidentment a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, en l’origen del qual rarament es repara, de cites inconscients o automàtiques, donades sede cometes». R. Barthes (1968)


Per últim és important tindre en compte les funcions principals de l’intertext: orientar i regular l’activitat d’associació que fa el lector, afavorir la recepció i el desenvolupament de la competència literaria, establir la relació que hi ha entre l’intertext de l’obra i l’intertext lector, i potenciar l’activitat de valoració personal a través del reconeixement de connexions i del desenvolupament d’actituds positives envers les diverses manifestacions culturals.

GÈNERE NARRATIU

Identifiquem com a gèneres literaris totes les classes en que es divideixen els textos literaris escrits amb una finalitat determinada. Distingim el gènere líric, el dramàtic i el narratiu, i en aquest punt ens centrarem en aquest últim.

Al gènere narratiu es presenta una historia, que pot ser real o fictícia, en que intervenen uns personatges en un temps i un espai determinats, i un narrador, que pot ser part de la historia o no. A més, els textos narratius poden ser tant orals com escrits.

Un bon relat narratiu ha de captar i mantindre l’atenció del destinatari, a més de tindre una estructura bàsica que consta dels següents punts:

- Una primera part denominada marc narratiu os es presenten els fets temporal i espacialment, els personatges i la situació inicial.

- Un esdeveniment inicial que desencadenara un conflicte que donarà pas a la historia.

- Les accions, és a dir, els moviments que els personatges aniran fent per resoldre el conflicte.

- I finalment, una solució que obrirà pas a una situació final com a conseqüència de les accions dels personatges abans descrites.


D’una manera més senzilla podem trobar que l’estructura es presentada com a plantejaments, que abraçaria el marc narratiu i l’esdeveniment inicial, el nus que seria l’equivalent a les accions, i el desenllaç, on trobaríem la solució i la situació final.

Per tal de fer una bona narració, l’autor ha de fer una lògica selecció dels fets que vol contar, una adequada caracterització dels personatges tenint molta cura dels diàlegs, en el cas de que hi haja, i sobretot tindre molta cura presentant les accions de manera ordenada y progressiva.


Dins de cada gènere trobem uns subgèneres que es caracteritzen per tindre trets comuns al gènere al qual pertanyen.
En el gènere literari tractat en aquesta entrada trobem el conte, la novel·la, el poema èpic, el cantar de gesta i el romanç com a subgèneres principals.

COMPETÈNCIA LECTORA

Entenem com a competència lectora la definició proposada per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics que ens diu que es “la capacitat de comprendre, utilitzar, reflexionar i interessar-se pels textos escrits per a arribar als propis objectius, desenvolupar el coneixement y potencial personals, y participar en la societat” (OCDE, 2009, p.14).

La competència lectora comença a desenvolupar-se des de xiquets, amb la inclusió en la lectura en l’escola i la família, i continua evolucionant al llarg de la nostra vida.

Segons Isabel Solé, la competència lectora té tres punts fonamentals: aprendre a llegir, llegir per a aprendre i aprendre a gaudir de la lectura (Solé, 2004).

FIGURES RETÒRIQUES

Les figures retòriques tenen la intenció d’obtindre un llenguatge més original i estilístic utilitzant aquest amb alteracions que no correspondrien a l’ús quotidià del mateix, a més volen captar l’atenció del lector.

Encara que associem les figures retòriques amb la literatura és molt important tindre en compte que també són utilitzades en el llenguatge periodístic i polític, en la publicitat, i en el nostre llenguatge del dia a dia encara que no ens adonem.

COMPETÈNCIA LITERÀRIA

El terme de competència ha sigut investigat per diversos autors els quals, ha generat diverses opinions i criteris des de diferents perspectives: sociològiques, pedagògiques, psicològiques i lingüístiques.

La paraula competència emana del terme grec Agón, que dóna origen a agonistes, persona que competia als Jocs Olímpics amb l'objectiu de guanyar. Chomsky (1965) va ser el primer a parlar d'aquest concepte i el va definir com: "Capacitat i disposicions per la interpretació i actuació".

Actualment, podríem definir-la com la capacitat, habilitat o destresa per desenvolupar de manera exitosa alguna tasca (té relació amb el saber, saber fer i saber ser). Existeixen diversos tipus de competències però, tenint en compte les perspectives de diferents autors, em centraré en la literària.

Autors com Bierwish (1965) l'entén com la capacitat específica humana no innata, ve determinada per factors sociolingüístics, històrics, estètics, que permet la producció d'estructures poètiques així com la comprensió dels seus efectes. En canvi, Aguilar e Silva (1980) la concreten com "un saber que permet produir i comprendre textos, el model del qual sols s'elaborarà mitjançant la gramàtica literària del text i no amb la gramàtica literària de la frase". És un saber complex i adquirit per via cultural que engloba temes, codis mitològics, sistemes descriptius que actuen en una comunitat.

Per a Mendoza aquesta presenta tres nivells. Un primari on el lector dotat d'una competència bàsica és capaç de captar globalment la naturalesa literària d'un text, fent ús d'intuïcions i contrastos amb altres tipus d'usos, encara que no li siga possible justificar les raons de l'especificitat. Al segon, lector amb competència literària basada en l'aprenentatge, podrà explicar les seues raons sobre la caracterització i valoració literària d'un text. A l'últim, els nivells anteriors es complementen amb les aportacions de l'experiència lectora. (Mendoza, 1988: 32)

Per últim, Van Dijk (1997) afirma que és la capacitat no innata dels éssers humans per produir i interpretar textos literaris (està relaciona amb l'acceptabilitat).

Vistes les diverses consideracions d'aquests autors, una definició més recent seria: "resultat de les reflexions i valoracions independents i crítiques, que fa el lector, des d'una perspectiva creativa, cognoscitiva, comunicativa, crítica i valorativa, que els expressats de forma oral o escrita a l'acte de producció del discurs". (Cruzata, 2007).

Dins d'aquesta s'inclou la percepció i la producció. La competència de percepció crítica fa referència a la capacitat d'entendre, identificar, inferir o deduir les idees bàsiques d'un text, distingir els textos de caràcter literari d'aquells que no ho són i d'interpretar-los adequadament davant a la capacitat codificadora de la competència de recepció. En canvi, la de producció crítica és la capacitat de produir textos crítics, és a dir, construir textos tenint en compte les regles sintàctiques, semàntiques, pragmàtiques, assumir posiciones, emetre criteris valoratius i reflexius, entre altres.

En definitiva, aquesta és: "Un procés complex, a partir de la percepció i producció crítica de textos literaris dels alumnes per a contribuir a la preparació cultural dels estudiants, permetre'ls una comunicació segura, fluida, coherent, independent, amb la qual puga emetre juís i valoracions crítiques amb domini dels temes en diferents contextos d'actuació" (Crutaza, 2007).

El seu desenvolupament a l'escola és molt important, ja que, es prepararen estudiants independents amb capacitat de seleccionar les seues lectures així com formar a jóvens en la comprensió i producció de textos que supere el consum informatiu present hui en la xarxa, en els llibres, diaris, revistes, etc. Però, perquè açò tinga lloc és necessari un mestre de literatura que siga guia d'autors i textos, ajude a entendre-la, en definitiva, que desperte la passió pel gust de la lectura mitjançant activitats motivadores.

(Collazo, 2008)

PLA LECTOR

"Conjunt d'estratègies de què el professorat se serveix perquè l'alumnat siga un lector competent, comprenga els coneixements, investigue sobre ells i li proporcione, com a resultat, la capacitat de transmetre i comunicar el que ha aprés" (Cruz, 2014:38).

Aquest implica trencar amb la tècnica de treball basada en les activitats d'animació a la lectura. En aquest cas, els mestres han de millorar la competència lectora i fomentar l'hàbit lector dels estudiants per dotar-los de recursos que possibiliten un desenvolupament correcte en qualsevol circumstància d'aquest àmbit.

Cada organisme escolar deu integrar un d'aquests, tenint en compte que no existeix un únic, cada centre realitzarà un anàlisi previ per configurar les activitats que el van a conformar segons els objectius que pretenen aconseguir considerant les necessitats dels estudiants. 

Els últims responsables de vetlar per l'existència d'aquest són els equips directius, però tots els mestres són els responsables de la seua posada en marxa així com del seu seguiment, pel fet que és un instrument present en totes les matèries. A més, la família també està inversa en ell, aquesta ha de treballar de manera conjunta amb el centre per tal d'aconseguir els objectius establerts.

Per concloure, entenem per Pla Lector el conjunt d'estratègies que treballen les quatre habilitats comunicatives: parlar, escoltar, escriure i llegir per millorar l'hàbit i la competència lectora. 

Pel fet que cada vegada són més els xiquets que no tenen una correcta competència lectora, habilitat necessària per a adquirir la resta de coneixements, la incorporació d'aquest pla d'actuació als centres escolars és de vital importància. Amb ell es milloren els índexs lectors i s'aconsegueixen persones competents en aquest àmbit.

(Cruz, 2014)

GÈNERE LÍRIC

"Gènere literari en el qual l'autor expressa els seus sentiments i es proposa despertar sentiments anàlegs en el lector o oient". (Pérez, 2009). 

La denominació de líric té els seus orígens en Grècia on aquest gènere era cantat i la ferramenta amb què es feia música li deien Lira.

A aquest grup pertanyen totes les obres escrites en vers o prosa en què s'expressen de manera subjectiva els sentiments de l'autor els quals giren al voltant d'un objecte d'afecte o estima per a aquest. 

D'una banda, els elements que el conformen són: objecte líric (circumstància que desperta els sentiments de l'autor), actitud lírica (manera en la qual s'expressen els sentiments), motiu líric (tema que es tracta), parlant líric (qui expressa els seus sentiments). 

D'altra banda els subgèneres que trobem dins d'aquest són: la cançó (poema de tema amorós), elegia (poema on es plora la mort d'un ésser volgut), oda (poema de tema seriós i elevat), sàtira (poema on es critica a algú o alguna cosa) i ègloga (poema extens que tracta de la natura). (Losada, 2011).

Finalment, tenint en compte la forma dels poemes lírics es poden dividir en populars i cultes. Els que es transmeten de generació rere generació i són d'autors anònims són els populars. En canvi, aquells que tenen un públic reduït i són poemes molt treballats i de perfecta elaboració són els cultes. (Portal Educativo Conectando neuronas).

(Definició.de)

CONTE

Un conte és una narració o un relat breu, de temàtica, sobretot, fictícia i el seu objectiu final es per a l’entreteniment. 

Hi ha diferents tipus de contes. En primer lloc, ens trobem amb els contes de tota la vida, els populars. Es caracteritzen per ser relats tradicionals que s’han transmès oralment durant el temps. Cal afegir que la majoria tenen un ensenyament moral.

Per altra banda, existeixen els contes literaris. Aquests no es transmeten oralment com els populars, sinó que són produïts de forma escrita i l’autor sol ser conegut.

El llenguatge emprat en els contes sol ser col·loquial per a que puga arribar a tot el públic.

GÈNERE DRAMÀTIC

Una de les característiques principals del gènere dramàtic és la representació d’algun conflicte mitjançant el diàleg d’uns personatges. A més, no hi apareix la figura del narrador com passa en el gènere narratiu. Cal afegir que les obres dramàtiques estan destinades a ser representades davant els espectadors. Els encarregats d’actuar davant del públic, són els actors i actrius, els quals són dirigits per un director. També s’utilitzen els monòlegs en escena per a representar els pensaments o sentiments d’algun personatge. 

L’estructura d’una obra teatral és la següent:

Presentació del conflicte: Es presenta al protagonista i als personatges principals. A més, es presenta el conflicte de l’obra. 

Desenvolupament de l’acció: És la part més llarga de l’obra. La trama es complica i es produeix el que s’anomena el clímax, moment de major tensió de l’obra. 

Desenllaç: Es el moment de l’obra on es solucionar el problema plantejat ja siga de forma on els personatges moren (tragèdia) o de forma que els personatges ascendeixen en un estat favorable (comèdia). 

Cal afegir que les obres teatrals estan dividides en actes, quadres i escenes. 

Els principals subgèneres del gènere dramàtic és la tragèdia, la comèdia i el drama. 

En la tragèdia el conflicte és tràgic i els personatges s’enfronten entre ells. Al final de les obres tràgiques els personatges principals moren o tenen un destí fatal.

En les comèdies els personatges passen d’un estat anímic desfavorable a un favorable.

En el drama es combinen aspectes tràgics i de comèdia. Representa la vida de forma natural.

ANIMACIÓ LECTORA

L’animació lectora utilitza diferents recursos i activitats en l’aula per a que els alumnes pugen desenvolupar un hàbit lector i, sobretot, que puguen gaudir de la lectura. L’activitat de l’animació lectora ha de formar al lector a ser autònom amb qualsevol tipus de textos. Si sempre, s’utilitza un gènere literari o uns determinants llibre on la temàtica siga igual, no s’estarà fomentant la lectura de forma que el lector puda gaudir. El concepte d’animació lectora, té relació amb la biblioteca o l’escola, i vol apropar al xiquet, amb un objectiu recreatiu, que generen gust per la lectura a través dels sentiments i emocions. 

(Jiménez. L La animación a la lectura en las bibliotecas… La construcción de un camino hacia la lectura. 2012)

GÈNERES LITERARIS

Els gèneres literaris podem dir que són les diferents categories o classes en les que classifiquem les obres literàries segons el seu contingut, estructura o la seua temàtica.

Aquesta classificació la va crear Aristotèlic, les quals es divideixen en tres: l’èpica, la lírica i la dramàtica. No obstant, en l’actualitat les anomenem: narrativa, poesia i teatre. 

Els texts lírics o poètics, expressen el món subjectiu que l’autor vol, amb les seues emocions i sentiments, fer una reflexió personal i profunda. Poden ser escrits tant en vers com en prosa. Existeixen diferents subgèneres com pot ser les odes, les sàtires o les cançons.

Els texts narratius o èpics, relaten uns fets que són encadenats cronològicament que expliquen una historia d’un protagonista o d’altres personatges. Pot estar escrita tant en prosa com en vers i el narrador pot ser extern o intern. Alguns dels subgèneres característics són la novel·la, el conte o, en vers, l’epopeia.

La característica principal del gènere dramàtic o teatral és que la seua estructura és en forma de diàleg i aquestes obres estan destinades per a la seua representació. També, pot estar escrita tant en vers com en prosa. Podem observar subgèneres com la tragèdia, com podem observar en “Edip Rei” o la comèdia.

A més també podem trobar altres subgèneres com l’assaig o la oratòria que tenen continguts didàctics.

LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

Com ja vàrem observar en l’article de Mínguez, X. “(2011), i en els grups puzle que crearem per a reflexionar sobre la literatura infantil i juvenil, la seua definició es complicada. La reflexió sobre aquest concepte també significa reflexionar sobre tots els conceptes relacionats amb ell; infància, literatura, educació, etc. A més es desenvolupa en matèries con Llengua i Literatura però també està molt relacionat amb altres disciplines com la pedagogia, la didàctica, la psicologia o la sociologia. 

Segons aquest autor, els problemes per a definir “Literatura infantil i juvenil” es deu a una sèrie de factors: la prioritat de l’enfocament holístic o del lector model, la concepció de la infància com una realitat, l’existència de mediadors, la consideració com paraliteratura i la defensa de la inexistència de la LIJ. A més, els diferents autors que han intentat definir la LIJ, han reflexionat sobre la qüestió literària, la qüestió educativa i la qüestió del destinatari.

Per a Mínguez, X. (2011) una obra de literatura infantil i juvenil ha de complir les característiques pròpies d’una obra literària. Així, ha de tindre en compte el destinatari i les competències lingüístiques. Cal afegir que també és molt important l’educació del lector. 

Algunes de les definicions d’altres autors sobre literatura i literatura infantil i juvenil són:

“La literatura es imaginación, es lenguaje elaborado –diferente al lenguaje cotidiano aunque no opuesto rigurosamente–, es forma, es contenido, ideas, crítica del mundo; es un entramado de elementos que constituyen su carácter ficticio, a partir del cual se aproxima a los individuos y las comunidades y sus configuraciones de universos.” (Mirian Borja Orozco, Arturo Alonso Galeano, Yury Ferrer Franco).

José María Valverde afirma que “la obra literaria no la escribe sólo el autor, sino toda su tradición, anterior y posterior, junto con todo su pueblo, su sistema cultural, su economía y hasta su poder militar.

“No se trata ahora por tanto de aproximar al niño a la literatura, bien cultural, preexistente y ajeno a él, sino proporcionarle una literatura, la infantil, cuyo objetivo específico sea ayudarle a encontrar respuestas a sus necesidades” (Cervera, 1991,14).

“Con frecuencia se habla de cómo mejorar la educación en Estados Unidos. Y ¿qué se dice?: oigo la palabra matemáticas, la palabra ciencia y también algo de alfabetización y de cómo aprender a escribir una carta correctamente. Y así, creen algunos que mejoraría la productividad industrial estadounidense. Sin embargo, las personas también viven sus vidas de forma interiorizada, y quiero defender la idea de que es mucho más pobre vivir en nuestro mundo moderno si no has leído a James Joyce, o la poesía de Octavio Paz o las novelas de Carlos Fuentes” Jerome Bruner (1996: 10).

La literatura de tradició oral ha tingut molta relació amb la literatura d’autor i moltes d’aquestes histories, en un primer moment, no estaven dirigides preferentment a un públic infantil i juvenil.

Els gèneres més actual com són el còmic, els dibuixos animats i els àlbums il·lustrats, no obstant no siguen considerats com literatura, tenen un paper important que les relaciona directament i fa que es fomente la literatura infantil i juvenil.

Com a conclusió podem dir que la literatura infantil i juvenil és la classe o disciplina de la literatura dirigida expressament al públic infantil i juvenil. Un públic en formació que necessita l’adequació del llenguatge i de la resta dels recursos literaris per a facilitar la seua comprensió i que, així, contribueix a la seua educació literària. 

COMPETÈNCIA MEDIÀTICA

"La capacitat d'un individu per a interpretar i analitzar des de la reflexió crítica les imatges i els missatges audiovisuals, i per a expressar-se amb una mínima correcció en l'àmbit comunicatiu. Aquesta competència està relacionada amb el coneixement dels mitjans de comunicació i amb l'ús bàsic de les tecnologies multimèdia necessàries per a produir-la". (Ferrés, 2007:378).

Les TIC estan adquirint ràpidament, cada vegada des d'edats més primerenques, un paper fonamental en les nostres vides, les trobem presents pràcticament en totes les àrees de la societat. Per tal de formar persones amb l'habilitat de comprendre i valorar críticament la informació dels diversos medis, és a dir, garantir persones competents en aquest àmbit 
la incorporació de programes d'alfabetització mediàtica a l'àmbit acadèmic i familiar és de vital importància.

(García, A. R., Sánchez-Carrero, J., & Contreras-Pulido, P., 2016).

CÀNON LITERARI

Un cànon és un prototip que reuneix les característiques que es consideren model a seguir, en definitiva, tot allò que la tradició estableix com extraordinari i d'elevada qualitat. En literatura, aquest és una llista reduïda però molt selecta del que coneguem com obres clàssiques que, encara que de vegades les considerem obsoletes, es continuen llegint amb gran interés.

Aquesta llista pel fet de gaudir d'un gran reconeixement social i ser considerada un element bàsic de l'educació se sustenta,sense grans variacions, generació rere generació.

Per ensenyar literatura a l'àmbit acadèmic és necessari constituir una recopilació tancada d'obres i autors en el que es combinen dos factors: el gust estètic i la necessitat pedagògica. Al primer cas, s'establiran les millors obres per la seua qualitat artística; al segon, decidirem quines obres s'han d'exposar i aprendre a l'escola; no perquè apareguen al programa oficial, sinó perquè són referents de la pròpia cultura i poden despertar el gust per la lectura literària. 

(El cánon literario)

L’EDUCACIÓ LITERÀRIA

L’educació literària està estancada en un model tradicional, el qual s’està intentant modificar per tal d’aconseguir una millora a les escoles.

En primer lloc,Teresa Colomer afirma que a les classes d’Educació Primària sí que es dóna la lectura de diferents tipus de textos, però no com un text literari, sinó com una introducció a les activitats lingüístiques. “Es fácil observar que en muy escasa medida se proponen iniciar y desarrollar la educación literaria de los alumnos” (Colomer, 1991:22). A més, es realitzen una sèrie d’activitats de comprensió del text, amb les quals es treballa la competència literària. No obstant això, s’ha comprovat que aquestes no requereixen d’una elaboració per part de l'alumne o tracten sobre la comprensió global del text, sinó que es pot trobar la resposta de forma literal.

En segon lloc, és necessària l’ampliació dels llibres per tal que s’adeqüen als interessos dels alumnes. D’aquesta manera, s’ha de realitzar l’ampliació de la literatura de tradició oral a cicles posteriors i l’entrada de la literatura infantil i juvenil. Amb aquesta, es poden aconseguir importants aprenentatges lectors i literaris, així com alumnes familiaritzats amb els textos.

En tercer lloc, ha d’haver un contacte entre el lector i el text. Açò, s’aconsegueix en les escoles amb la fragmentació de les obres o amb diferents formes de realització de la lectura. La més destacada és la lectura col·lectiva d’una o vàries obres, ja que es pot treballar la competència literària amb l’ajuda de la resta dels companys i la figura del professor.

En quart lloc, respecte a la producció de textos literaris, podem trobar diferents tècniques expressives com són: la manipulació de les obres per tal que els xiquets canvien la seua estructura o les tècniques de creació textual, com per exemple el canvi del gènere literari. No obstant això, es cert que la seua posada a la pràctica no té delimitada uns objectius i no està sotmesa a una programació a l'aula.

Colomer, afirma que es necessària una educació literària donada a l’escola. Aquesta, ha de ser concebuda com el desenvolupament de les competències i habilitats que són necessàries per tal de comprendre la comunicació literària.

Des de l’escola, s’ha d’aconseguir que els xiquets i xiquetes senten la lectura literària com allò que els pot servir per un futur, que forma part d’ells. Per tant, han de sentir la lectura com un plaer, i no com una obligació. Per això, s’han de dur a terme activitats que inciten a l’inici de la lectura, acompanyades d’activitats que els formen com lectors habituals. Des de l’escola s’ha d'aconseguir una adaptació al text proposat i la relació entre aquest i el lector.

A més, Colomer puntualitza que la familiaritat i el coneixement de les distintes formes d’organització del text o els gèneres, permet realitzar una lectura més comprensiva. Així, s’han de conèixer les característiques que diferencien la literatura de tot altre tipus de textos. També, des de l’escola s’han de seleccionar els coneixements que es volen transmetre, per tal que els alumnes augmenten la seua capacitat literària. 

En conclusió, “la educación lectora nos proporciona la base para el desarrollo de una programación específica de la educación literaria” (Colomer, 1991:30). Per tant, es poden determinar les activitats que es poden desenvolupar a l’escola, amb l’objectiu de tindre un aprenentatge i una autonomia en la seua lectura literària.

(Colomer, T., 1991)

LA LITERATURA DE TRADICIÓ ORAL

La literatura de tradició oral pertany a la memòria del poble, s’ha donat de generació en generació, i ha sigut transmesa oralment. Així, es podria agrupar tota narració que forma part de la tradició i que utilitza l’expressió oral per tal de presentar un esdeveniment. 

Encara que sí que té un autor definit, una autoria, la tradició fa que es vaja modificant, i per tant que siga una creació col·lectiva. D’aquesta manera, es va perdent la personalitat del seu autor o autora, i pot derivar en infinites versions. És el propi narrador el que es converteix en un actor, que ha de conquistar al seu públic mitjançant el to, la mirada, etc. Per tal de poder classificar-la, aquesta es composa de mites, llegendes i contes. 

En primer lloc, el mite és una narració que intenta explicar un fenomen natural, en el qual els seus protagonistes són personatges sobrenaturals. En segon lloc, la llegenda narra el que ha passat en temps enrere. I en tercer lloc, el conte tracta temes de caràcter fictici, pertanyents al món de la fantasia. Cal destacar, que tots tres tenen característiques comunes, i per tant, és molt difícil posar uns límits.

(Foresti, C., 1992)

Centrant-nos en els contes, Aurelio M. Espinosa va considerar que la majoria dels contes de tradició oral actuals, tenen el seu origen en els àrabs i els jueus. A més, són contes que no es sap amb exactitud la seua zona geogràfica perquè s’han dispersat. Al igual que hem dit abans, l’autoria en moltes ocasions es desconeix, i és el propi narrador el que la personalitza i modifica.

(Magán, P. M., 2008) 

Per últim, s’ha de destacar el llibre Las mil y una noches. Aquest és un referent, una recopilació de diferents contes que van ser transmesos de manera oral, el autor del qual es desconeix.

EL GÈNERE ASSAGÍSTIC

El gènere assagístic està inclòs dins dels gèneres literaris, i es caracteritza per aportar la visió personal que té una persona entorn a un tema.

En el seu origen, la seua finalitat era la brevetat, però hui en dia podem trobar tant articles breus com llibres. El seu contingut pot ser qualsevol, no obstant això, generalment tracten temes relacionats amb la humanitat, és a dir, al voltant de la política, psicologia, etc. Aquest, ha d’estar basat en l’opinió de l’autor, i per tant, ha de predominar el subjectivisme. A més, l’autor ha de tindre com a meta la funció de suggerir.

Respecte al receptor, el lector, aquest no ha d’estar especialitzat en el tema, sinó que qualsevol persona, amb un nivell mitjanament culte, pot accedir a ell. Per tal de que es compleixi aquest accés, el text ha de ser tractat de manera senzilla i ha de ser amè. El llenguatge emprat ha de ser culte però desproveït de tecnicismes, amb predomini de la primera persona, així com de figures retòriques. D’aquesta manera, si es compleixen aquestes característiques, el lector tindrà un interès en endinsar-se en la seua lectura.

En l’assaig es combinen les tipologies textuals de l’exposició i de l’argumentació. En primer lloc l’exposició, ja que l’autor ha de presentar i explicar el tema que va a tractar. En segon lloc l’argumentació, ja que per tal de defensar la seua opinió, dóna raons des d’un punt de vista lògic.

(Enpaper, 2015)

Per últim, s'ha d'aportar que entre tots els assagistes, es pot destacar a Joan Fuster. La seua producció assagística és molt àmplia, entre els quals podem destacar: El descrèdit de la realitat (1955) i Nosaltres els valencians (1962). Els seus assajos es caracteritzen pel predomini de la ironia, així com la utilització d’un to simple i directe. 

(Pozuelo, M. P., & Amorós, J. M., 2005)

ELS ÀLBUMS IL•LUSTRATS

Els àlbums il·lustrats són relats que combinen el text i les imatges. Aquestes imatges o il·lustracions són necessàries ja que donen suport al text, fins i tot, moltes vegades prima la imatge al propi text.

D’aquesta manera, són relats en els quals s’ha de fer una lectura visual, una interpretació de les il·lustracions per tal de seguir la narració. A més, cal destacar que els textos, a més de ser més breus, utilitzen un llenguatge més quotidià que el que podem trobar en un llibre.

(Arteneo, 2014)

EL LLIBRE

El llibre és un conjunt de fulles, les quals estan escrites o impreses, i envoltades per dues tapes que li serveixen com a protecció. Aquest, també pot incloure diferents imatges que afavoreixen la lectura del text.

D’una banda, s’ha de destacar que un mateix llibre pot estar format per diferents toms. D’altra banda, la UNESCO ha determinat que un llibre és com tal, si presenta almenys 50 pàgines, ja que si foren menys, seria un fullet. 

(DeConceptos, 2017)

QUIN ÉS L’OBJECTIU D’AQUEST BLOG?

Com a futures mestres d’educació primària aquest blog ens servirà com a ferramenta per a reflexionar sobre coneixements que ens seran indispensables per a una bona labor docent.

“L’objectiu no és que gaudisquen d’una lectura d’animació – en la que és una altra persona qui llig –, sinó que gaudisquen llegint. És la lectura allò que ens ha de resultar agradable, no el dolç amb què l’adornem llegint! La lectura no és una píndola amarga que és precís endolcir”.

(Eveline Charmeux)

“És la societat la que encara considera que la lectura d’una novel·la és una pèrdua de temps. Cóm es convenç a un pare (o a un professor), de que la lectura d’una novel·la val molt més que l’acumulació acrítica de muntanyes d’informació?”

(José Miguel Caso, Catedràtic de Literatura de la Universitat d’Oviedo) .