Etimològicament trobem que la paraula ‘Literatura’ prové del la paraula llatina littera que significa ‘lletra’ o ‘l’escrit’. Donat que l’objectiu de la literatura és crear bellesa aquesta etimologia obriria pas a una definició que donaria lloc a deixar fora la literatura de transmissió oral. Així, i per a començar a parlar de ‘Literatura’, podem utilitzar com a primer acostament per a tractar de definir aquest terme les paraules d’Aristòtil, qui parlava de literatura com “l’art de la paraula”.
D’altra banda, trobem que encara que hi ha textos, tant orals com escrits, que són jutjats com ‘literatura’, n’hi ha d’uns altres que depenen d’uns factors canviants al llarg de la historia. Açò està motivat en el fet de que aquesta categoria és molt inestable, no té una definició precisa, ja que els criteris que s’utilitzen per determinar si un text és o no literatura canvien amb la cultura o el moment històric.
La idea actual que tenim sobre aquest terme sorgix al segle XIX, i es a partir d’aquesta quan comencem a englobar tots els textos poètics, narratius i dramàtics d’una nació o del món.
El crític Abrams Meyer Howard, en la seua obra “Orientación de las teorías críticas” publicat en 1962, va formular una tipologia de les principals definicions de literatura basant-se en els quatre elements que intervenen en qualsevol procés literari: autor, lector, obra i univers. Amb açò afirmà l’existència de quatre concepcions fonamentals:
- La mimètica. És la més antiga i diu que l’art o la poesia és una imitació que depenent de l’època i la corrent estètica pot ser d’accions humanes, de la naturalesa o de la realitat.
- La pragmàtica. Per a aquesta idea és fonamental la relació obra-lector ja que es suposa que l’obra és una ferramenta per a produir un efecte didàctic, moral o de plaer en el lector.
- L’expressiva. En aquesta la subjectivitat i les necessitats emotives de l’autor són a la vegada la causa i la finalitat de l’art. Ara resulta més interessant la imaginació i l’espontaneïtat.
- L’objectiva. Aquest plantejament concep la literatura como llenguatge amb valor propi on tot allò que li envolta, siga la recepció per part del lector o la intenció de l’autor, és trivial.
Amb allò dit anteriorment és evident que no hi ha una sola manera d’entendre la literatura, sinó que és un concepte dinàmic i flexible amb tendència a adaptar-se a les circumstancies i necessitats de l’època i de la lectura. Així mateix podem trobar que s’han establert unes característiques comuns a tot el llenguatge literari com que el missatge és únic i per la seua forma no pot ser expressat d’una altra manera o que el seu significat mai és clar degut a la seua ambigüitat.
Per finalitzar, cal destacar que podem estudiar la literatura com un fet social perquè és un producte que es consumix.
Hem de tindre en compte que segons Juan Ignacio Ferreras es important considerar tres conceptes fonamentals: la gènesis, és a dir, el reflex dels coneixements de l’autor; l’estructura interna, que ens portarà a entendre allò que l’autor vol dir; i per últim, la funció social, que envolta aquells elements que provoquen que l’obra o el text literari funcione adequadament en una societat. Tot açò té com a finalitat aclarir que el fet literari és “un procés de creació (gènesis) i bellesa (estructura interna), és un fenomen que està en la societat (funció social de l’obra)” (Gabriel Burueba, 2016).
D’altra banda, trobem que encara que hi ha textos, tant orals com escrits, que són jutjats com ‘literatura’, n’hi ha d’uns altres que depenen d’uns factors canviants al llarg de la historia. Açò està motivat en el fet de que aquesta categoria és molt inestable, no té una definició precisa, ja que els criteris que s’utilitzen per determinar si un text és o no literatura canvien amb la cultura o el moment històric.
La idea actual que tenim sobre aquest terme sorgix al segle XIX, i es a partir d’aquesta quan comencem a englobar tots els textos poètics, narratius i dramàtics d’una nació o del món.
El crític Abrams Meyer Howard, en la seua obra “Orientación de las teorías críticas” publicat en 1962, va formular una tipologia de les principals definicions de literatura basant-se en els quatre elements que intervenen en qualsevol procés literari: autor, lector, obra i univers. Amb açò afirmà l’existència de quatre concepcions fonamentals:
- La mimètica. És la més antiga i diu que l’art o la poesia és una imitació que depenent de l’època i la corrent estètica pot ser d’accions humanes, de la naturalesa o de la realitat.
- La pragmàtica. Per a aquesta idea és fonamental la relació obra-lector ja que es suposa que l’obra és una ferramenta per a produir un efecte didàctic, moral o de plaer en el lector.
- L’expressiva. En aquesta la subjectivitat i les necessitats emotives de l’autor són a la vegada la causa i la finalitat de l’art. Ara resulta més interessant la imaginació i l’espontaneïtat.
- L’objectiva. Aquest plantejament concep la literatura como llenguatge amb valor propi on tot allò que li envolta, siga la recepció per part del lector o la intenció de l’autor, és trivial.
Amb allò dit anteriorment és evident que no hi ha una sola manera d’entendre la literatura, sinó que és un concepte dinàmic i flexible amb tendència a adaptar-se a les circumstancies i necessitats de l’època i de la lectura. Així mateix podem trobar que s’han establert unes característiques comuns a tot el llenguatge literari com que el missatge és únic i per la seua forma no pot ser expressat d’una altra manera o que el seu significat mai és clar degut a la seua ambigüitat.
Per finalitzar, cal destacar que podem estudiar la literatura com un fet social perquè és un producte que es consumix.
Hem de tindre en compte que segons Juan Ignacio Ferreras es important considerar tres conceptes fonamentals: la gènesis, és a dir, el reflex dels coneixements de l’autor; l’estructura interna, que ens portarà a entendre allò que l’autor vol dir; i per últim, la funció social, que envolta aquells elements que provoquen que l’obra o el text literari funcione adequadament en una societat. Tot açò té com a finalitat aclarir que el fet literari és “un procés de creació (gènesis) i bellesa (estructura interna), és un fenomen que està en la societat (funció social de l’obra)” (Gabriel Burueba, 2016).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada